Amb el seu curtmetratge, Un lloc per canviar, Amanda Baqué destaca per la vessant educativa, i ens mostra, des de la perspectiva d’un nen vingut d’una cultura i d’uns costums diferents als dels seus pares adoptius, una nova visió per a Repensar en els Residus. Aprofitant el rodatge del curt, vam fer a l’Amanda unes quantes preguntes sobre la idea del guió i el procés del rodatge.¿Com va sortir la idea per al guió d'Un lloc per canviar?
Quan em van passar el guió amb les bases, les llegia i anava pensant possibles idees. Al haver-hi l’aspecte social i el dels residus, se’m va ocórrer la història dels canvis de lloc, que és el que els hi passa als objectes, que van d’un lloc a un altre. Aleshores, podia fer una paral·lelisme amb el trasllat del nen i el moviment dels objectes.
A més, sóc sensible al tema de la immigració i de l’adopció, dels quals se n’ha fet un abús i un negoci, i per a mi era una oportunitat per manifestar-me. Sovint caiem en la prepotència que els països més afavorits som els que hem d’arreglar les coses als països empobrits. Sembla que les persones de fora no ens puguin ensenyar res, i en aquest cas ell ens ensenya coses útils.
Una cosa és escriure el guió i l'altra fer-lo realitat. ¿S'heu trobat amb moltes dificultats a l'hora de rodar-lo? ¿Què ha estat el més difícil?
M’estic adonant que cada procés mereix el seu respecte. Jo sempre he jugat més amb la improvisació, i aquest és el primer cop que faig el procés clàssic. La història la tenia molt al cap i em vaig basar molt amb la meva idea visual, i em va sorprendre molt perquè el que havia escrit, film
at, m’agradava. També vaig donar un marge a la improvisació, a les coses de l’atzar. La idea del somni, al rodatge, va ser una cosa diferent, i ara amb el muntatge, ja veurem com serà.Del rodatge, ¿hi ha alguna cosa a destacar?
El protagonista és un nen de 8 anys, que havia de ser de color, i amb el poc marge de temps que tenia em semblava delicat buscar una persona que no ens coneguéssim. Vaig recórrer a un nano amb qui feia molt temps que volia treballar, es diu Rida. D’ell m’ha sorprès molt la interpretació que fa i la simplicitat que té en el treball.
Al teu curt, una persona que ve de lluny reutilitza els objectes que a una família d’aquí li sobren. ¿Quantes coses ens cal aprendre de les persones que venen de fora?
Crec que més aviat és una qüestió de mentalitat i de les dues bandes, d’estar oberts. És una qüestió d’actitud personal. Sí que és cert que els pobles o països més discriminats o amb menys força econòmica són, potser, més receptius. Potser els més poderosos estem més tancats a voler aprendre i això fa que uns siguin més humils. S’ha de procurar aprendre d’aquesta humilitat, i créixer una mica.
El bonic, el que m’agrada, és que un nen petit, com tots els nens petits, té aquesta força, aquesta ingenuïtat, aquesta creació. No és només un tema de fronteres, sinó d’edats. I els nens, a qui no se’ls hi fot cas, estan més oberts i desperts. Tinc ganes que s’entengui el tema generacional.
¿Vols afegir alguna cosa més?
Aquest festival està bé perquè té molt de suc, és molt actual, i es poden dir moltes coses. A més, està molt bé que et donin una oportunitat per a poder realitzar.
